capsalera

Fundació i història

fundacioEl clima benigne d'una nit del començament d'estiu de l'any 1.941, l'acollidor ambient de l'antic pati de l'Hospital de Santa Maria, i el motiu de la convocatòria del sopar que s'hi anava a celebrar, degueren col·laborar, sens dubte, en aconseguir la presencia d'un important nombre de veïns de la ciutat que havien estat invitats a reunir-se per oferir un sopar d'acomiadament a qui fou, des del 1938, el cap del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico del Estado, Bacarisas, un gallec culte, fi i intel·ligent, que durant aquells anys tan crítics per a la ciutat havia exercit el seu càrrec amb una dedicació i fidelitat totals. Hom sabia tot el que havia posat de la seva part per recuperar els fons del Museu Morera, i altres obres d'art de propietat privada que van tomar a Lleida, i també s'avia pogut admirar, un any abans, la restauració de l'església de Sant Llorenç. Allí, Bacarisas no s'havia limitat a una obra de reparació dels danys causats per l'incendi a que l'església havia estat sotmesa amb la revolució del 1936, sinó que aprofità intel·ligentment l'ocasió per tornar a les parets i als retaules el seu pristí esperit fundacional. Els afegits de calc i de guix, les pintures desafortunades sobre escultures seculars foren esborrades, i es torna al temple tota la puresa dels seus orígens romànics i gòtics. Gracies a aixo, Sant Llorenç és encara avui admirada pels visitants com un testimoni encertadíssim de la puresa de l' art religiós dels segles medieval s en tota la seva extensió.

Caliuencs fundadors (24 de juliol de 1.941) Falten: J. Abadal; C. Fenech; M. Hellín; V. Hellín.

Així doncs, l'homenatge va reunir un bon nombre de ciutadans de Lleida, i l' acte va transcórrer amb la cordialitat i simpatia amb que aquests esdeveniments solen desenvolupar-se. Pero, un cop acabar el sopar, un petit grup de lleidatans de bé, Josep Sol Ballespí, Josep Mª Alvarez Pallàs, Ferran Colàs i Ramon Areny, entre altres, van prolongar la reunió, passejant pel ja solitari carrer Major d'aquella matinada. Els passejants no van poder menys que comentar amb una gran preocupació el fet que un acte de significació lleidatana com el que s'acabava de celebrar s'hagués dut a terme amb l'absència total d'intervencions per part d'alguna persona amb arrels a la ciutat. Autoritats, representacions, jerarquies havien pronunciat discursos aquella nit, parlant en nom d'una ciutat en que cap d'ells no havia nascut, i en la qual no portaven més de tres anys vivint. Es tractava d'un fenomen que s' estava desenvolupant aquells anys, i que se seguiria produint durryeyeyeyrteytyetyetant més de dos lustres, però que ja aquella nit s 'havia manifestat clarament a la reunió.

Efectivament, la ciutat de Lleida, que fou una de les més castigades per la revolució i per la guerra, havia vist com la seva societat, la seva classe dirigent havia estat delmada d'una manera impensable en al tres ciutats. La primera onada de crims que va registrar la ciutat entre 1936 i 1937 ja va produir la desaparició de bona part dels professionals i intel·lectuals lleidatans d'avantguerra. La posterior permanència de la ciutat durant nou mesos com a primera línia de foc havia fet també que famílies senceres de lleidatans abandonessin la ciutat, que molts d'ells ja no tomarien a habitar. Finalment, la por a la repressió i al propi constrenyiment de postguerra havien acabat de deixar la ciutat pràcticament deserta d'advocats, metges, arquitectes, enginyers i, fins i tot, comerciants. No és, dones, estrany que Lleida hagués de rebre, aquells primers anys, un nombre molt important de professionals que cobrissin els llocs de treball a l' Administració Pública, als hospitals i als despatxos més diversos: foren tants els recentment arribats que van suposar, a la forca, un sector ciutadà molt potent i relativament cohesionat. Es tractava del que els lleidatans, amb la seva fina percepció de la realitat, anomenaren des del començament els "paracaidistes".

Ocupant, doncs, llocs clau de l' Administració i, també, de despatxos particulars, aquests ciutadans, segurament molts d'ells ben intencionats, i altres incorporats sincerament a la vida lleidatana amb el pas dels anys, tenien un total desconeixement de la nostra llengua, dels costums nostrats i de les nostres tradicions, que, si no es reaccionava adequadament, tenien el perill de desaparéixer i d'esborrar, com a conseqüència, l'esperit ancestral d'una ciutat que havien saludat ja les legions romanes.

Així, la reacció d'aquell petit grup de lleidatans que sortien de l'Hospital de Santa Maria tenia un sentit positiu. Era precís que els "lleidatans de soca i arrel", els que coneixien i estimaven la historia, la tradició i els costums de la ciutat, es reunissin per mantenir la seva fe en la ciutat, i conservar viu per al futur l'intangible, però valuós, patrimoni de les nos tres tradicions i usos.

Va sorgir, per tant, la idea de reunir un grup de lleidatans de pro per endegar una associació que mantingués aquests objectius. Van ser vint els convocats la nit del 24 de juliol de l'any 1941. La data ja deia moltes coses. Era durant la màgica nit de Sant Jaume, evocadora d'una de les tradicions més arrelades de Lleida, quan, després d'haver assistit a la processó dels fanalets, haurien de reunir-se aquells homes de bona voluntad. El lloc també era molt característic. Els convocats es trobarien a la playa de Sant Joan, precisament al peu del Moro de casa Guiu, el vell mascaró de proa que durant tants anys fou un punt de referencia del més típic lleidatanisme.

Els reunits van creuar pausadament el pont, i es van dirigir a l'Hostal del Roig, que obria les seves grans portes als ramaders que venien a les nostres tires, i als bons gourmet s de la ciutat, oferint-los a tots ells una cuina totalment arrelada al país.

Davant les acollidores tovalles de Cal Roig, i després d'haver degustat un parc, però gustós menú amb amanida de l'horta lleidatana, coca de recapte i fruita de Lleida, els vint lleidatans van acordar la creació d'una entitat que s' anomenaria Caliu Ilerdenc.


Entre els reunits hi havia En Josep Murillo, En Josep Sol i En Josep Rabasa, que havien estat, abans de la guerra civil, membres d 'una entitat poc coneguda i de pocs membres, nou en total, però que havia representat molt en la vida cultural de Lleida els primers trenta-cinc anys de segle, el Xop Bot. Entre els altres congregats, el Xop Bot era ben conegut, i tenia un mític prestigi per la qualitat dels seus fundadors, j també per la seva profunda tasca desenvolupada. Hi assistiren persones com Alvarez Pallás, el pare del qual, En Manuel Alvarez Llinás, havia estat fundador del Xop Bot, o els germans Hellín, nebots de distinguits membres d'aquesta entitat.

No és, doncs, estrany que a l'hora de crear aquesta associació, que volia construir un nucli de cohesió intel·lectual i cultural, capaç d'estructurar una mica aquella ciutat invertebrada, es pensés en traspassar-li alguna cosa de l' esperit d'aquella societat destruïda amb la guerra, però l'essència de la qual surava encara entre aquells que 1 'havien coneguda i eren sabedors de la seva existència.