fundacioA principis de l'estiu d'any 1941 al pati de l'antic Hospital de Santa Maria va acollir el sopar amb què l'Institut d'Estudis Ilerdencs, entitat amb seu a l'històric edifici de pedra, va retre homenatge a Bacarisas, Director del Servei Militar de Reconstrucció artística que abandonava el càrrec i la ciutat. Aquest servei va destacar, entre altres, per la reconstrucció de l'Església romànic-gòtica de Sant Llorenç del que va fer que el banquet estigués nodrit d'allò més representatiu de la societat. 

Al finalitzar el sopar es van produir les naturals intervencions per afalac de l'homenatjat, tancant l'acte amb la sentida i emotiva intervenció de Bacarisas. Tot havia sortit perfecte dins aquell pati massís que refrescava la més que càlida nit estival; no obstant això, finalitzat l'esdeveniment, alguns assistents, com Pepe Sol, Álvarez Pallás o el doctor Colás, van convenir en què s'havia produït un fet alarmant i que els causava la més profunda decepció: en aquell sopar en ple centre de la ciutat, a els peus de l'escalinata d'un dels seus més representatius edificis civils, cap dels intervinents havia estat lleidatà. 

Aquesta dada, anòmala i frustrant, no solament els va fer reflexionar sinó que els va posar en marxa immediatament per reconstruir aquella societat lleidatana feta miques per la recent i espantosa guerra civil. Sense dilació, la nit de Sant Jaume d'aquell mateix estiu un altre sopar tenia lloc a l'Hostal del Roig, a la vora de l'altre marge del riu Segre. Al voltant de la taula, vint comensals, tots ells lleidatans de tradició i vocació, van decidir unir-se amb la finalitat de posar en peu a la societat lleidatana, culta i amb legítima ambició de lideratge. Havia nascut el Caliu Ilerdenc. 

Dos anys més tard, el Caliu s'instal·laria a la casa d'on ja no es mouria fins als nostres dies. Es va llogar a la família Larrosa els baixos del seu xalet situat darrere del Camp d'Esports. Allà es van començar a celebrar les caliuadas mensuals en què habitualment un tema d'interès cultural o social era exposat en el torn obligat que li corresponia a cada caliuenç. 

L'any 1991, any del cinquantenari, es va donar un gran pas endavant adquirint la propietat de tot l'immoble en els baixos se situava, per després, un cop alliberat l'arrendament de la planta superior, ocupar tota la casa amb les seves dependències, on avui segueix fidel al seu històric afany. 

Més de setanta anys són els que té de vida aquest Caliu que segueix complint amb els seus singulars Ordinacions i agrupant lleidatans que en alguns casos són descendents o familiars d'aquells primers fundadors i que en tot cas són persones compromeses amb Lleida i les seves institucions ciutadanes.